3.5.08

arrevoire

Després d'un missatge prou dilapidari tipus "hem de parlar" entres a casa amb posat moix i ens asseiem al sofà on tant exercici hem compartit. Et dic el que t'he de dir prou suau perquè no ploris gaire. Primer se't trenquen una mica els ulls i llavors et peta la boca i serres les dents. Uns minuts de rigor de mirada perduda. Finalment trenco el silenci dien-te que al final sí que vindré a fer la xerrada a la teva empresa i la conversa acaba derivant a la subnormal aquella que quan parla sembla que tingui una sabata a la boca però que tots els de l'oficina li miren el cul. Llavors que si m'agrada més el teu que si els teus llavis que si et trobaré a faltar que avui estàs molt sexi i pam amorrats llengua amunt llengua avall i ja quasi sense roba i te la poses tota gola endins com saps tant bé que fas i em poso melancòlic i el calfred acaba en orgasme i en comptes d'anar-ho a escupir a la cuina com feies sempre, te'l empasses tot i em dius: algun record dolç he de tenir no?

1 comentari:

Albert ha dit...

Empassar és un gran verb, d'aquells transcendentals.