7.2.09

Ja sé que no sóc Sant Pere...

Hi ha aquesta història dels nous grups. Gent que un dia es lleva i diu, tinc alguna cosa a dir i amb dos collons es posa dalt d'un escenari i omple sales i la gent aplaudeix molt i els hi compra els cedés i espera moltes cançons més després que acabi el concert. Hi ha aquesta idea de gent amb idees. I hi ha aquestes ganes de veureu-ho tot amb directe i omplir-se -més que de la música, que ja saps que t'agrada- de saber que hi ha gent, que entén què diuen. Hi ha també aquesta força que t'obliga a canviar de ciutat per trobar-la, ulls atents, estomac nusat i en acabat ni poder-te conformar amb les noies comtú, perquè creus que no hi són -quant pou, he de canviar d'una vegada-. I molts clatells i moltes ulleres però no tu. Només saber que el cantant és del món de l'espectalce i es fa picos amb els amics i que el guitarra li xiuxiueja coses brutes a la noia que freqüenta mentre s'hi embolica tant dolçament, tant al descompàs de la música. I que jo em dic Bernat però ella em diu Martí i ens ha costa Déu i ajuda arribar fins aquí i llavors sona és inútil continuar i la tarda esclata com si fos un matí i cerveses a 4 eurus i Jacks a 8 i haver de tornar a casa tan buit i saber que a més no és nou.

Us ho juro, tornaré a escriure* i no aquesta merda etílica after hour.




*a viure

6.2.09

Avui és divendres

Encara recordo abans quan tenia tot el temps del món, i aquesta pedrota d’ara era només un còdol d’aquells que fem saltar a l’aigua i jo anava feliç per totes bandes amb la meva Enri vermella i apuntava tonteries com aquesta:

Avui la tarda és una dona vella que no té pressa / m’hi he topat quan fosquejava / m’ha fet l’ullet i m’ha dit / estudies o treballes?

Encara recordo aquest abans, i de com s’allargassaven les tardes mentre tot era tan tou, tan nou, tan passable, diguem-ne que tan poc tràngol que l’endemà al matí ens llevàvem quasi amb la feina feta i només calia deixar-nos portar, carrerons amunt, rambles avall o bars enllà.
Avui hi pensava en aquests dies, tan lluny i tan a prop alhora, i de com n’és impossible tornar-hi. Ahir per exemple una amiga em deia: ja no m’enamoro tant. I jo només vaig saber respondre-li, joder, normal.