7.2.09

Ja sé que no sóc Sant Pere...

Hi ha aquesta història dels nous grups. Gent que un dia es lleva i diu, tinc alguna cosa a dir i amb dos collons es posa dalt d'un escenari i omple sales i la gent aplaudeix molt i els hi compra els cedés i espera moltes cançons més després que acabi el concert. Hi ha aquesta idea de gent amb idees. I hi ha aquestes ganes de veureu-ho tot amb directe i omplir-se -més que de la música, que ja saps que t'agrada- de saber que hi ha gent, que entén què diuen. Hi ha també aquesta força que t'obliga a canviar de ciutat per trobar-la, ulls atents, estomac nusat i en acabat ni poder-te conformar amb les noies comtú, perquè creus que no hi són -quant pou, he de canviar d'una vegada-. I molts clatells i moltes ulleres però no tu. Només saber que el cantant és del món de l'espectalce i es fa picos amb els amics i que el guitarra li xiuxiueja coses brutes a la noia que freqüenta mentre s'hi embolica tant dolçament, tant al descompàs de la música. I que jo em dic Bernat però ella em diu Martí i ens ha costa Déu i ajuda arribar fins aquí i llavors sona és inútil continuar i la tarda esclata com si fos un matí i cerveses a 4 eurus i Jacks a 8 i haver de tornar a casa tan buit i saber que a més no és nou.

Us ho juro, tornaré a escriure* i no aquesta merda etílica after hour.




*a viure

3 comentaris:

elisenda ha dit...

Saber que hi ha gent que entén què diuen... gran resum.
Algun dels clatells era el meu :)

Albert Lloreta ha dit...

"i ara tens un myspace i ja ets un grup..." pero..ei! ...has colat SAU en aquest post o sóc jo?

Anònim ha dit...

sí albert, perquè després del concert va seguir la festa i entre d'altres van posar aquestes grans cançons.