de coses que no s'entenen

De debò que no entenc com als restaurants segueixen posant la fastigosa pastanaga ratllada de pot a les amanides quan no hi ha ningú al món que li agradi aquesta porqueria.

lo que me alimenta me mata

Suposo que necessitava marxar. Com sempre faig, com sempre fem.
Oblidar-vos i que m'oblideu. Londres, Paris, Nova York, per dir-ho d'alguna manera.
Curar-me. Però sobretot d'aquestes dues frases, els pous més profunds de l'existència.

"Quan algú t'estima, t'aprecia, li retires la teva estima perquè no pots admetre que s'acontenti amb això que a tu no pot satisfer-te"

i el "T'estim com un loco i m'aguant"


I saber que ara no em calen frases que em defineixin

Per entendre'ns millor

Com vols ser feliç
amb algú que et tracta
com una persona normal
Oscar Wilde

Com puc ser feliç amb algú a qui tracto com una persona normal?

Que ja n'estic fart de succedanis, de noies fantàstiques però que no. De fer sentir com em fas sentir tu a mi.

Sempre he pensat que algun dia ens tornaríem a trobar, i que aquest cop seria l'últim que ho faríem com a estranys. Jo tremolaria i tu estaries preciosa com sempre.

En veure'm ho entendries tot i em diries alguna frase tipus què tal? I encara que te la donés, no caldria la resposta.

La resta, és tot el que tinc pendent d'escriure

encara

Avui al matí quan m'he llevat i he obert el mòbil i he vist un missatge, encara he pensat que potser eres tu que em responies.

En serio, sóc imbècil.

Suposo que algun dia això hauràs d'explicar-m'ho

Avui he decidit que a partir d'ara col·leccionaré frames de pel·lícules.

I que faré ressenyes dels llibres que llegeixi.

I que tornaré a escriure al bloc.




hahaha Sóc el més grans dels enganyats!!

Havent vist que això d'esperar no funciona...



Haurem d'improvisar

Ja sé que no sóc Sant Pere...

Hi ha aquesta història dels nous grups. Gent que un dia es lleva i diu, tinc alguna cosa a dir i amb dos collons es posa dalt d'un escenari i omple sales i la gent aplaudeix molt i els hi compra els cedés i espera moltes cançons més després que acabi el concert. Hi ha aquesta idea de gent amb idees. I hi ha aquestes ganes de veureu-ho tot amb directe i omplir-se -més que de la música, que ja saps que t'agrada- de saber que hi ha gent, que entén què diuen. Hi ha també aquesta força que t'obliga a canviar de ciutat per trobar-la, ulls atents, estomac nusat i en acabat ni poder-te conformar amb les noies comtú, perquè creus que no hi són -quant pou, he de canviar d'una vegada-. I molts clatells i moltes ulleres però no tu. Només saber que el cantant és del món de l'espectalce i es fa picos amb els amics i que el guitarra li xiuxiueja coses brutes a la noia que freqüenta mentre s'hi embolica tant dolçament, tant al descompàs de la música. I que jo em dic Bernat però ella em diu Martí i ens ha costa Déu i ajuda arribar fins aquí i llavors sona és inútil continuar i la tarda esclata com si fos un matí i cerveses a 4 eurus i Jacks a 8 i haver de tornar a casa tan buit i saber que a més no és nou.

Us ho juro, tornaré a escriure* i no aquesta merda etílica after hour.




*a viure

Avui és divendres

Encara recordo abans quan tenia tot el temps del món, i aquesta pedrota d’ara era només un còdol d’aquells que fem saltar a l’aigua i jo anava feliç per totes bandes amb la meva Enri vermella i apuntava tonteries com aquesta:

Avui la tarda és una dona vella que no té pressa / m’hi he topat quan fosquejava / m’ha fet l’ullet i m’ha dit / estudies o treballes?

Encara recordo aquest abans, i de com s’allargassaven les tardes mentre tot era tan tou, tan nou, tan passable, diguem-ne que tan poc tràngol que l’endemà al matí ens llevàvem quasi amb la feina feta i només calia deixar-nos portar, carrerons amunt, rambles avall o bars enllà.
Avui hi pensava en aquests dies, tan lluny i tan a prop alhora, i de com n’és impossible tornar-hi. Ahir per exemple una amiga em deia: ja no m’enamoro tant. I jo només vaig saber respondre-li, joder, normal.