6.2.09

Avui és divendres

Encara recordo abans quan tenia tot el temps del món, i aquesta pedrota d’ara era només un còdol d’aquells que fem saltar a l’aigua i jo anava feliç per totes bandes amb la meva Enri vermella i apuntava tonteries com aquesta:

Avui la tarda és una dona vella que no té pressa / m’hi he topat quan fosquejava / m’ha fet l’ullet i m’ha dit / estudies o treballes?

Encara recordo aquest abans, i de com s’allargassaven les tardes mentre tot era tan tou, tan nou, tan passable, diguem-ne que tan poc tràngol que l’endemà al matí ens llevàvem quasi amb la feina feta i només calia deixar-nos portar, carrerons amunt, rambles avall o bars enllà.
Avui hi pensava en aquests dies, tan lluny i tan a prop alhora, i de com n’és impossible tornar-hi. Ahir per exemple una amiga em deia: ja no m’enamoro tant. I jo només vaig saber respondre-li, joder, normal.